El llenç

- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria
i escoltes i em mig rius, però no em sents;
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,(J. Maragall)

Vaig marxar,

entre la remor de les onades

i els teus silencis.

Aquella nit en que deies

que pintaves l’infinit,

vaig deixar-te l’empremta

sobre el teu llenç.

Volia parlar-te dels indrets

Que amaguen els plecs dels teus llavis,

O del color dels teus ulls

Que no coneixen de paletes policromades.

Enlloc d’això, vaig marxar

Amb la llum del far,

Més enllà de l’última horabaixa…

Cap l’última contrada aparent.

Quan vas adonar-te’n

Vàreu cercar-me entre la foscor,

Entre les gavines i els draps.

Vares creure que era morta,

Però mai vas copsar

Que m’amagava en el teu pinzell

I rere cada traç d’aquell horitzó que pintaves.