martes, 6 de diciembre de 2011

El llenç

- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria
i escoltes i em mig rius, però no em sents;
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,(J. Maragall)
Vaig marxar,
entre la remor de les onades
i els teus silencis.
Aquella nit en que deies
que pintaves l’infinit,
vaig deixar-te l’empremta
sobre el teu llenç.
Volia parlar-te dels indrets
Que amaguen els plecs dels teus llavis,
O del color dels teus ulls
Que no coneixen de paletes policromades.
Enlloc d’això, vaig marxar
Amb la llum del far,
Més enllà de l’última horabaixa…
Cap l’última contrada aparent.
Quan vas adonar-te’n
Vàreu cercar-me entre la foscor,
Entre les gavines i els draps.
Vares creure que era morta,
Però mai vas copsar
Que m’amagava en el teu pinzell
I rere cada traç d’aquell horitzó que pintaves.